MIDNIGHT CITY

En 1ª Persona:

Aquell dia no em vaig aixecar aviat ja que era estiu. M’estava fent l’esmorzar quan, de sobte, algú va trucar a la porta i com que no hi havia els meus pares, vaig anar a mirar qui era. Em va sorprendre veure un senyor que no coneixia. Aquest em deia que volia parlar amb mi, encuriosit el vaig deixar entrar. No tenia pinta de ser un lladre, ja que em parlava d’un lloc molt interessant on els nens hi podien anar a jugar durant l’estiu, però jo m’hi vaig negar i de sobte unes persones amb uniforme van aparèixer i em van agafar per fer-me entrar a un cotxe.

Em vaig quedar tot el camí callat. Tenia molta por del que aquella gent em volia fer, passarien unes hores fins que els meus pares s’adonessin que havia desaparegut. Vam arribar a una església i agafant-me pel braç em van fer entrar a una sala on hi havia molts nens que feien activitats estranyes. Un noi estava fent un Rubik sense utilitzar les mans, una noia escollia les formes que un altre pensava, una nena canviava la freqüència d’una televisió amb la ment, etc. El senyor em va asseure a una cadira lliure i em va preguntar sobre l’incident que havia passat feia unes setmanes, quan m’havia enfadat amb el meu pare i de sobte el cotxe de la veïna es va engegar i va anar carrer avall. Ell em va dir que havia sigut culpa meva, i que m’ensenyaria a controlar-ho, però només si jo em quedava allà.

Es va fer de nit i trobava a faltar els meus pares, com tots els altres que eren allà atrapats, així que vam planejar escapar-nos. Vam utilitzar el nostres poders per obrir les portes i sortir corrents pel bosc que rodejava l’edifici. Vam córrer tot el que vam poder; el sentiment de llibertat ens impedia aturar-nos, i no va transcórrer molt de temps fins que els homes amb uniforme ens van començar a perseguir, encara que nosaltres teníem els nostres poders a favor. Vam aconseguir apagar les llanternes així se’ls va fer més difícil atrapar-nos. Quan ja els vam haver despistat vam seguir tota la nit caminant fins que vam trobar una fàbrica abandonada. Estàvem esgotats, però ens sentíem feliços així que ens vam posar a jugar i també a practicar amb els nostres poders. També vam inspeccionar l’edifici i vam trobar un lloc meravellós, el terrat. Des d’allà dalt es podia veure tota la ciutat sencera. Les vistes eren fantàstiques. Ens vam quedar tots junts allà dalt observant com s’amagava el sol darrere dels edificis. Finalment ens sentíem lliures i més poderosos que mai, ja ningú ens podia separar.

En 3ª Persona Omniscient:

Els agents del CINC, Centre d’Investigació de Noves Capacitats, ja feia dies que havien rebut notícies d’un possible cas de noi amb capacitats extraordinàries. Una senyora els va informar que sospitava del fill dels seus veïns, ja que aquest estava jugant al carrer de casa seva, es va enfadar amb el seu pare i sorprenentment un cotxe es va engegar i va anar carrer avall. Perquè no es produïssin més incidents, els agents del centre i el senyor Jeroni, el cap del projecte, van anar a buscar el noi per portar-lo a l’església on es duia a terme tot el procés d’investigació. El nen, que es deia Ron, s’hi va resistir però van aconseguir pujar-lo al cotxe per anar a l’església on li van ensenyar tot el que podia fer i no sabia, i totes les habilitats sorprenents que els seus nous companys havien après. A en Jeroni li agradava molt la seva feina ja que era molt bon científic, però ell sabia que als nens no els agradava estar tancats com unes rates de laboratori, encara que  ho havia de fer, representaven un perill per a la societat si ningú els ensenyava a controlar els seus poders.

Aquella mateixa nit, quan en Ron va arribar a l’habitació amb els seus nous companys, estava molt nerviós. Es va estirar al llit encara que no podia dormir. No tenia por, però no li agradava la idea d’estar separat dels seus pares. Els trobava a faltar i temia que els homes que l’havien segrestat li fessin alguna cosa dolenta. Així que es va posar a parlar amb els seus companys d’habitació, i van reunir valor per sortir d’aquella presó fos com fos. Van esbotzar portes i tot el que va fer falta per sortir i escapar-se corrents al bosc en el que es trobava amagat l’edifici. Els agents no van tardar molt en adonar-se que s’havien escapat i els van perseguir pel bosc, però ells van fer servir els poders per apagar les seves llanternes i fer que els costés més seguir-los.

Unes hores després, tots es trobaven molt esgotats quan van veure a l’horitzó un edifici abandonat, i amb les últimes forces que els quedaven, van anar-hi el més ràpid que van poder. Allà van descansar una estona fins que es va fer de dia i van passar el dia jugant i practicant el que podien fer amb els seus poders. Estaven tots molt feliços ja que des de feia molt de temps no s’havien sentit tan lliures i alegres com en aquell moment. El cel es començava a enfosquir quan van decidir investigar més a fons l’edifici. Van arribar a un terrat. Les vistes eren espectaculars, es podia veure la ciutat sencera. Se sentien poderosos, com si des d’allà dalt fossin els amos de cada secret que s’hi amagava, des dels carrers més transitats fins als suburbis on no es veia ni un gat. I allà es van quedar tots junts observant com el sol desapareixia entre els grans edificis de la ciutat, la qual havien enyorat durant tant de temps. 

COMENTARI DE TEXT: LA MÀ DISSECADA, GUY DE MAUPASSANT

“La mà dissecada” és un text narratiu de Guy De Maupassant (1850 – 1893), un escriptor francès nascut a Normandia (França), que és reconegut com un dels grans mestres de relats breus de la literatura universal i un gran escriptor de contes d’horror. Les seves obres literàries s’ubiquen a finals del Realisme i a començaments del naturalisme.

“La mà dissecada” és un conte d’horror que es va publicar originalment al 1875, va ser un dels primers. Actualment, forma part del llibre La tomba i altres contes d’horror.

“La mà dissecada” és un conte que tracta sobre un home, Pierre, que aconsegueix una mà dissecada que pertanyia a un criminal ajusticiat al 1736 per haver matat la seva dona i el capellà que els havia casat, i a més per assaltar unes 30 persones. En Pierre decideix penjar la mà al picaporta de casa seva, però el propietari li demana que la tregui i tot seguit ell la col·loca a la seva habitació, i aquella mateixa nit en Pierre és atacat, però tot i que sobreviu, perd la raó, es creu perseguit per un espectre. Llavors l’ingressen a un hospici i allà mor. El seu amic és el que s’encarrega d’enterrar-lo a Normandia on, curiosament, mentre buscaven un espai buit on deixar el cos d’en Pierre, desenterren un home al qual li falta una mà.

La idea principal és la mà dissecada ja que tota la història gira entorn a aquesta. Tot i que la mà és un element fantàstic del conte, l’autor s’ha basat en uns fets autobiogràfics ja que Maupassant es va inspirar en la mà dissecada que tenia a l’habitació, igual que el protagonista del conte la mateixa nit en que l’ataquen. La mà dissecada de Maupassant era propietat del poeta anglès Algernon Swinburne (1837-1909) i no se sap si l’anglès li havia regalat a Maupassant o ell la va comprar a una revenda del mobiliari de la casa de Swinburne.

El to del text al principi és irònic, alegre i informal quan en Pierre apareix a la reunió amb els seus amics i fan broma de la mà, com per exemple quan el protagonista la presenta com un amic criminal. També té un to fantàstic ja que la mà és un element de ficció dins d’un món real. En el moment que Pierre està parlant amb el propietari de casa seva hi veiem un to prepotent i també irònic. Al final de la història desapareix el to irònic i trobem l’ambient típic de les històries de terror, un to misteriós i tràgic, ja que en Pierre es atacat per algú que no se sap qui és i poc després mor.

La intenció de l’autor és moralitzant ja que hi ha una venjança per part de la mà després que Pierre és rigués d’ella i del seu propietari.

Si parlem de l’estructura d’aquest text narratiu podem observar que l’externa del paràgrafs no és la mateixa que l’estructura interna, i constatem que el plantejament va des de “Ara fa uns vuit mesos” fins a “I cadascú tornà a casa seva” ja que és la presentació de la mà als seus amics a la reunió. El nus comença a “L’endemà, vaig anar a casa d’en Pierre” i acaba a “Es creia perseguit per un espectre”, i és aquí on succeeixen tots els fets, l’amic que visita a en Pierre a casa seva, l’atac de la mà a la nit i el principi de deliri d’en Pierre. El desenllaç s’inicia a “Un dia em van venir a buscar urgentment” i finalment acaba a “De qui havíem pertorbat la sepultura” perquè és aquí on finalment en Pierre empitjora considerablement, mor i l’amic s’ha d’encarregar d’enterrar-lo.

En aquest text hem pogut identificar una dita durant la reunió que és “Qui ha matat, matarà”, amb el que es volen referir que el criminal propietari de la mà podria tornar a fer mal a algú. També hem trobat figures literàries com la sinestèsia “La mà pudia a malvat”on es juga amb els sentits no coincidents. Hi ha un comparació, “Com un huracà”, quan en Pierre va entrar molt ràpidament a l’habitació on  tots els amics; una personificació de la mà dissecada ja que cobra vida i adquireix capacitats animades per venjar-se de Pierre; i també una metonímia perquè hi ha una relació amb la mà dissecada que representa al criminal.

El nivell lingüístic del text és registre col·loquial al principi de la història quan estan tots reunits, ja que és un tractament de confiança entre amics, s’utilitzen exclamacions com per exemple “I doncs!”, es fa servir la dita “Qui mata, matarà” i és un diàleg espontani. I també es fa us d’un registre estàndard quan l’autor introdueix al text uns fragments d’un diari que informen sobre l’incident.

El personatge principal és Pierre, un noi molt atrevit i que no temia a res, també és irrespectuós amb el tema de la mort ja que se’l pren amb broma, i sovint fa servir la ironia. És un personatge rodó, és a dir, evoluciona al llarg de la història. El personatge antagonista és el criminal, un home que va ser ajusticiat el 1736 per haver matat la seva dona, el capellà que els havia casat i per assaltar a viatgers i monjos. Aquest és representat a la història a través de la mà dissecada, una part del seu cos amb una personificació que es venja de Pierre, el qual l’ha usat com a picaporta. El personatge secundari, el narrador testimoni, és un bon amic de Pierre ja que el visita cada dia mentre ell é a l’hospici, també és molt respectuós i responsable, és ell el que s’encarrega que Pierre sigui enterrat; i el senyor Bonvin, el criat d’en Pierre, és un home temorós i preocupat pel seu amo. La caracterització dels personatges és indirecta, ja que a partir dels actes que aquests fan i les decisions que prenen tenim una idea de com són.

El narrador és testimoni ja que el qui ens explica la història és un personatge, l’amic de Pierre. El temps és lineal, és a dir, els fets estan ordenats cronològicament, i el ritme de la narració és ràpid perquè hi ha molta acció i la característica és que les frases són curtes i hi ha molts signes de puntuació com per exemple “Al cap d’una hora... pàl·lid i tremolós.”. També hi ha un flashback perquè el narrador ens explica uns fets que ja han succeït fa un temps “Ara ja fa uns vuit mesos...”.

Hi ha quatre espais diferents: la casa del propietari de la festa, la casa de Pierre, el cementiri on enterren Pierre i la casa del narrador. El lloc on succeeixen els fets és a París perquè al final de la història l’amic de Pierre, després d’enterrar-lo, cita “I vaig reprendre la ruta cap a París”, i també ho suposem perquè és on vivia l’autor. També hi ha alguns fets que passen a Normandia, França, com l’enterrament d’en Pierre. L’època històrica on passen és el segle XIX, perquè hi podem veure que la gent intel·lectual es reuneix, com en aquella època. L’ambient al principi de la història és alegre i de festa, mentre està amb els amics, després és terrorífic i de misteri durant l’atac de la mà, i al final hi ha un ambient tràgic ja que en Pierre mor i l’han d’enterrar.

La meva conclusió sobre aquest text és que l’autor té relació amb  Pierre, ja que introdueix a la història la mà dissecada que ell tenia a l’habitació igual que el personatge principal, i també perquè Maupassant va patir sífilis, una malaltia de transmissió sexual que va provocar que delirés de la mateixa manera que Pierre al ser atacat a la seva habitació.

També he trobat que a la història hi ha una lliçó moralitzadora: no es juga amb la mort, ni se n’ha de fer broma, però tot hi així Pierre es riu de la mà dissecada al col·locar-la com a picaporta de casa seva i fa broma del seu amo, i com a càstig la nit següent és atacat a la seva habitació.