COMENTARI DE TEXT: COSES DE LA PROVIDÈNCIA

El conte “Coses de la providència” va ser escrit per Pere Calders i Rossinyol nascut a Barcelona el 29 de setembre del 1912 i mort el 21 de juliol del 1994. Va ser un dibuixant i escriptor català, conegut sobretot pels seus contes, tot i que també va escriure diverses novel·les, com L'ombra de l'atzavara o Aquí descansa Nevares i articles periodístics en publicacions importants de Catalunya, com per exemple la redacció del Diari mercantil.

Va ser fill únic del matrimoni format per Vicenç Calders Arús, un grafista i escriptor català.

Després de la Guerra Civil Espanyola, on va lluitar amb el bàndol republicà, es va exiliar a França on el van portar a un camp de concentració, però va aconseguir marxar a Mèxic, on hi  va viure durant 23 anys i durant els quals va seguir escrivint, i el 1962 va tornar a Catalunya.

“Coses de la providència” va ser escrit mentre Calders estava exiliat a Mèxic i als anys 50 va decidir fer un llibre amb el recull de tots els contes, anomenat “Cròniques de la veritat oculta”. El seu pare, amb el qual seguia mantenint relació, va presentar els contes al premi Víctor Català del 1950 i el llibre va guanyar, i el 1955 el va publicar.

El conte tracta d’un home que explica uns fets que li va passar un dia de primavera de feia dos anys. Es va despertar un matí molt alegre, perquè li havien comunicat un augment de sou i per passar el dia es va posar la seva millor roba i va sortir a passejar. Ell se sentia molt  normal quan de sobte li va passar una cosa extraordinària.

Anava per torna a casa, però s’havia deixat les claus a la roba de cada dia. Llavors, va sonar el timbre, esperant que la dona que tenia cura de casa seva l’obrís, però en comptes d’ella, va sortir un home desconegut que deia que aquella era casa seva i es pensava que el noi festejava amb la seva filla Clara. El va convidar a dinar i la Clara va explicar que un ocell que escollia papers que predeien el futur, li havia dit que tocaria a la porta de casa seva el príncep dels seus somnis. Llavors, el pare els va explicar un fet semblant que l’havia dut fins a casa de la seva actual dona.

Finalment el noi va acceptar el que li havia passat i es va acabar casant amb la Clara.

El tema d’aquesta història és el destí, ja que és aquest el que porta el noi a casa de la Clara perquè estan destinats a casar-se. L’autor utilitza llenguatge culte que destaca sobretot al principi ja que hi ha un to poètic quan descriu l’espai i el noi, i per la riquesa del vocabulari i fins i tot hi ha algunes paraules que avui en dia estan en desús com per exemple . A la resta del conte és més estàndard perquè durant les diàlegs sempre és manté el respecte entre els personatges i en alguns casos s’introdueixen frases fetes, com per exemple “Amb el destí no s’hi poden fer filigranes”. A més a més, hi podem veure un to irònic i humorístic típic dels contes de Pere Calders, com per exemple quan el noi diu que estrena bigoti i quan la Clara el mira, se’l tapa, i també la imatge del pare de la Clara anant pel carrer amb un bloc de gel gegant i que després li cau per l’escala.

Al text, hi trobem exclamacions com per exemple “Mirem-ho!” o “Nooo!” i també moltes exclamacions com “On és l’Irene?” o “Oi que no us ho podríeu explicar?” També, al principi del conte es dirigeix al lector amb la pregunta “Sabeu qui va obrir-me?” A més a més hi ha bastants arcaismes, com per exemple capgirell o esquitllentes.

La introducció del conte és on el protagonista comença a explicar la situació d’aquell matí de diumenge primaveral i descriu l’espai i com es sentia aquell dia. Comença al principi amb “Me’n recordo molt bé.” I acaba a “Sabeu qui va obrir-me?”.

El nus, és la part d’acció, on el noi es troba uns estrangers a  casa seva, la qual resulta que ja no ho és, de seva. També quan la Clara explica la seva anècdota de l’ocell, la possible explicació del que està passant, i després el pare explica la seva anècdota de quan es va sentir atret a portar un bloc de gel gegant a casa de la seva actual dona. El nus comença a “Em va obrir un senyor” i acaba a “L’afer va seguir el seu curs inexorablement”.

El desenllaç, és la part on ja s’ha acabat l’acció i el protagonista explica que va acceptar el que li havia passat i es va acabar casant amb la Clara, tot i que a vegades es pregunta que va passar realment. El desenllaç comença  a “L’afer va seguir el seu curs.” I acaba al final del conte.

El narrador és protagonista en primera persona. És un home treballador i ordenat, que té una rutina i aquell mateix dia està molt alegre a causa de l’augment de sou.

Just al principi de la història el temps és en present ja que el protagonista està introduint el que vol explicar, i després és en passat perquè explica un fet que va explicar fa dos anys.

El ritme de la narració és ràpid, ja que passa molta acció de cop que desconcerta al personatge i també al lector. El diàleg és en estil directe.

Just a la introducció  hi predominen els adjectius ja que és una descripció, però després apareixen més verbs degut a que hi ha molta acció al llarg de la narració.

L’espai on passa tota l’acció és a la casa de la família, i al principi, durant la descripció, el personatge està passejant pel parc.

La principal finalitat de Pere Calders amb aquest conte és desconcertar el lector ja que a l’inici hi ha una estabilitat de la rutina diària i després introdueix elements surrealistes i màgics que són acceptats pel protagonista amb molta naturalitat, tot i que en algun moment es queixa. Aquest estil és molt típic de Calders, juntament amb la ironia i el to humorístic. 

ROMA, ANY 2334

Roma, una ciutat que antigament havia estat un centre turístic conegut arreu del món, ara ha quedat gairebé deserta. El casc antic que solia estar infestat de gent ara s’hi pot passejar tranquil·lament, de petites botiguetes turístiques ja no se’n veuen ni una i de bars i restaurants només n’hi quedem sis o set en total, que resisteixen gràcies a als pocs que encara hi vivim, i també per les fortes inversions dels amos.

Tot va començar l’any 2150 quan un problema es va començar a fer evident  a la Terra, la sobrepoblació humana. Els pobles s’havien convertit en ciutats i les ciutats havien augmentat per tres les seves dimensions. Llocs com Nova York ja superava el quinze mil milions d’habitants i París ja havia arribat als onze mil milions. Molts governs intentaven trobar solucions a aquest problema. El 2250 Anglaterra ja havia creat 10 illes artificials per tot l’oceà Atlàntic però tot i així no era suficient. La sobrepoblació, a més, també tenia greus conseqüències que portaven a grans catàstrofes, com per exemple la contaminació i l’efecte hivernacle ja havien fet que el nivell del mar augmentés 5 metres, inundant ciutats com Los Angeles, Londres, Barcelona i aquí, a Itàlia, la preciosa Venècia ja només es podia veure als mapes.

Veient que la vida a la Terra cada vegada es feia més difícil, molts científics van començar a treballar en el projecte Satèl·lit. Aquest consistia en la creació d’un nou planeta que més tard anomenarien Tageryan pel seu principal creador, el científic rus Robb Tageryan. Aquest planeta era un satèl·lit que triplicava les dimensions de la Terra i garantia als seus habitants una qualitat de vida millor que al planeta blau. L’aire estava completament descontaminat i oxigenat pels grandiosos boscos al voltant de tot el planeta. Els mars nets i plens de vida envoltaven els tres continents del satèl·lit, que eren; Bellanova, Intellega i Misteka.

Aquesta creació es va fer pública l’any 2300, just un any abans de la Tercera Guerra Mundial. L’1 de febrer del 2300 es va començar a vendre viatges cap al planeta Tageryan, però aquest procés era molt car, i només els més privilegiats van ser capaços de pagar grans quantitats per anar-hi a viure. Al 2301, es van començar a fer evidents problemes d’organització al nou planeta, una greu disputa va sorgir entre Rússia i Estats Units sobre la distribució i organització del territori. Amb la finalitat de no destruir el planeta Tageryan, la disputa armada va esclatar a la Terra, fet que va fer que un 75% de la població marxés al nou planeta. La resta, va haver de sobreviure amagant-se en zones no estratègiques.

Avui, any 2334, la situació ja s’ha solucionat, però encara queden habitants a la Terra que no van poder marxar. I aquí estic jo. El meu nom és Markus, tinc 16 i visc amb els meus pares a Roma, a una casa situada al casc antic.

La vida a la Terra és complicada i solitària. Dels meus amics de l’escola només en queden dos, en Leo i la Sansa. A les seves famílies els va passar el mateix que a la meva i no van tenir l’oportunitat de marxar. Tots tres anem a casa d’en Julius, un home vell que ens fa de professor i ens ensenya les coses bàsiques, com per exemple les Lleis de Newton, l’actual teoria de a creació del món, l’arribada alienígena del 2225...

Un dia, jo i els meus amics, ens dirigíem a casa el professor. Hi anàvem una mica abans d’hora perquè teníem la intenció de comprar-nos un gelat a la Piazza Navona i asseure’ns davant de casa del senyor Julius. Sempre que quedàvem allà ens asseiem a prop de la Font dels Quatre Rius ja que ens agradava escoltar el soroll de l’aigua al sortir de la meravellosa escultura que seguia sencera i tant bonica com quan l’havia tallat l’escultor Gian Lorenzzo Bernini el 1651.

Tot de sobte, vam sentir un soroll ensordidor i molta llum va sortir de casa seva. Tots tres, espantats, vam esperar uns segons i tot seguit vam decidir entrar a veure què passava. Vam obrir la porta i vam cridar el nom del professor diverses vegades, però ningú no va contestar. Vam buscar per tota la casa, però no hi vam trobar res d’estrany, fins que vam arribar al pis de dalt. Una porta secreta estava mig oberta i en sortia fum. La vam acabar d’obrir i ens vam quedar bocabadats amb el que vam veure. Hi havia un laboratori molt ben equipat, hi havia de tot, però ni rastre del professor Julius. Llavors, quan estàvem a punt de marxar, la Sansa va trobar una carta que deia:

“Segurament qui trobi aquesta carta serà en Markus, en Leo o la Sansa, bé, vull que llegiu això amb molta atenció.

Com ja sabeu, aquest món és molt injust i a nosaltres ens va tocar la pitjor part, no se’ns va donar l’oportunitat de marxar a un planeta millor i probablement es van oblidar de nosaltres. Hem viscut moments molt durs i hem patit moltes injustícies, però tot sempre té una solució i una part positiva. Vull que aprengueu que mai us heu de rendir ni deixar-vos enganyar.

Durant molts anys he estat estudiant la possibilitat de teletransportació per poder portar-nos a tots al planeta Tageryan, i aquí ho teniu, davant vostre podeu veure el meu èxit. Vull que sapigueu que és totalment segur, ho he provat vàries vegades i totes han funcionat, així que informeu a les vostres famílies i marxeu de la Terra.

Probablement no ens tornem a veure perquè la màquina no és gaire precisa i cada cop que es viatja no t’assegura que vagis al mateix lloc, però en tot cas arribareu al vostre destí.

Espero que ens tornem a trobar,

Julius.

PD: A continuació us deixo les instruccions del funcionament de la màquina. Confio en que ho aconseguireu.”

Semblava que el professor havia trobat una manera de marxar i funcionava, així que vam seguir les seves instruccions amb molt de nerviosisme i al cap d’uns quants dies d’investigar vam arribar a el planeta Tageryan. Ara vivim a Valiris una ciutat del continent Misteka, però mai oblidaré la meva preciosa Roma, amb la meravellosa Fontana Di Trevi i l’espectacular Colisseu Romà, juntament amb tot l’art que envolta cada carrer i cada estàtua aixecada fa milers d’anys.