COMENTARI DE TEXT: COSES DE LA PROVIDÈNCIA

El conte “Coses de la providència” va ser escrit per Pere Calders i Rossinyol nascut a Barcelona el 29 de setembre del 1912 i mort el 21 de juliol del 1994. Va ser un dibuixant i escriptor català, conegut sobretot pels seus contes, tot i que també va escriure diverses novel·les, com L'ombra de l'atzavara o Aquí descansa Nevares i articles periodístics en publicacions importants de Catalunya, com per exemple la redacció del Diari mercantil.

Va ser fill únic del matrimoni format per Vicenç Calders Arús, un grafista i escriptor català.

Després de la Guerra Civil Espanyola, on va lluitar amb el bàndol republicà, es va exiliar a França on el van portar a un camp de concentració, però va aconseguir marxar a Mèxic, on hi  va viure durant 23 anys i durant els quals va seguir escrivint, i el 1962 va tornar a Catalunya.

“Coses de la providència” va ser escrit mentre Calders estava exiliat a Mèxic i als anys 50 va decidir fer un llibre amb el recull de tots els contes, anomenat “Cròniques de la veritat oculta”. El seu pare, amb el qual seguia mantenint relació, va presentar els contes al premi Víctor Català del 1950 i el llibre va guanyar, i el 1955 el va publicar.

El conte tracta d’un home que explica uns fets que li va passar un dia de primavera de feia dos anys. Es va despertar un matí molt alegre, perquè li havien comunicat un augment de sou i per passar el dia es va posar la seva millor roba i va sortir a passejar. Ell se sentia molt  normal quan de sobte li va passar una cosa extraordinària.

Anava per torna a casa, però s’havia deixat les claus a la roba de cada dia. Llavors, va sonar el timbre, esperant que la dona que tenia cura de casa seva l’obrís, però en comptes d’ella, va sortir un home desconegut que deia que aquella era casa seva i es pensava que el noi festejava amb la seva filla Clara. El va convidar a dinar i la Clara va explicar que un ocell que escollia papers que predeien el futur, li havia dit que tocaria a la porta de casa seva el príncep dels seus somnis. Llavors, el pare els va explicar un fet semblant que l’havia dut fins a casa de la seva actual dona.

Finalment el noi va acceptar el que li havia passat i es va acabar casant amb la Clara.

El tema d’aquesta història és el destí, ja que és aquest el que porta el noi a casa de la Clara perquè estan destinats a casar-se. L’autor utilitza llenguatge culte que destaca sobretot al principi ja que hi ha un to poètic quan descriu l’espai i el noi, i per la riquesa del vocabulari i fins i tot hi ha algunes paraules que avui en dia estan en desús com per exemple . A la resta del conte és més estàndard perquè durant les diàlegs sempre és manté el respecte entre els personatges i en alguns casos s’introdueixen frases fetes, com per exemple “Amb el destí no s’hi poden fer filigranes”. A més a més, hi podem veure un to irònic i humorístic típic dels contes de Pere Calders, com per exemple quan el noi diu que estrena bigoti i quan la Clara el mira, se’l tapa, i també la imatge del pare de la Clara anant pel carrer amb un bloc de gel gegant i que després li cau per l’escala.

Al text, hi trobem exclamacions com per exemple “Mirem-ho!” o “Nooo!” i també moltes exclamacions com “On és l’Irene?” o “Oi que no us ho podríeu explicar?” També, al principi del conte es dirigeix al lector amb la pregunta “Sabeu qui va obrir-me?” A més a més hi ha bastants arcaismes, com per exemple capgirell o esquitllentes.

La introducció del conte és on el protagonista comença a explicar la situació d’aquell matí de diumenge primaveral i descriu l’espai i com es sentia aquell dia. Comença al principi amb “Me’n recordo molt bé.” I acaba a “Sabeu qui va obrir-me?”.

El nus, és la part d’acció, on el noi es troba uns estrangers a  casa seva, la qual resulta que ja no ho és, de seva. També quan la Clara explica la seva anècdota de l’ocell, la possible explicació del que està passant, i després el pare explica la seva anècdota de quan es va sentir atret a portar un bloc de gel gegant a casa de la seva actual dona. El nus comença a “Em va obrir un senyor” i acaba a “L’afer va seguir el seu curs inexorablement”.

El desenllaç, és la part on ja s’ha acabat l’acció i el protagonista explica que va acceptar el que li havia passat i es va acabar casant amb la Clara, tot i que a vegades es pregunta que va passar realment. El desenllaç comença  a “L’afer va seguir el seu curs.” I acaba al final del conte.

El narrador és protagonista en primera persona. És un home treballador i ordenat, que té una rutina i aquell mateix dia està molt alegre a causa de l’augment de sou.

Just al principi de la història el temps és en present ja que el protagonista està introduint el que vol explicar, i després és en passat perquè explica un fet que va explicar fa dos anys.

El ritme de la narració és ràpid, ja que passa molta acció de cop que desconcerta al personatge i també al lector. El diàleg és en estil directe.

Just a la introducció  hi predominen els adjectius ja que és una descripció, però després apareixen més verbs degut a que hi ha molta acció al llarg de la narració.

L’espai on passa tota l’acció és a la casa de la família, i al principi, durant la descripció, el personatge està passejant pel parc.

La principal finalitat de Pere Calders amb aquest conte és desconcertar el lector ja que a l’inici hi ha una estabilitat de la rutina diària i després introdueix elements surrealistes i màgics que són acceptats pel protagonista amb molta naturalitat, tot i que en algun moment es queixa. Aquest estil és molt típic de Calders, juntament amb la ironia i el to humorístic. 

ROMA, ANY 2334

Roma, una ciutat que antigament havia estat un centre turístic conegut arreu del món, ara ha quedat gairebé deserta. El casc antic que solia estar infestat de gent ara s’hi pot passejar tranquil·lament, de petites botiguetes turístiques ja no se’n veuen ni una i de bars i restaurants només n’hi quedem sis o set en total, que resisteixen gràcies a als pocs que encara hi vivim, i també per les fortes inversions dels amos.

Tot va començar l’any 2150 quan un problema es va començar a fer evident  a la Terra, la sobrepoblació humana. Els pobles s’havien convertit en ciutats i les ciutats havien augmentat per tres les seves dimensions. Llocs com Nova York ja superava el quinze mil milions d’habitants i París ja havia arribat als onze mil milions. Molts governs intentaven trobar solucions a aquest problema. El 2250 Anglaterra ja havia creat 10 illes artificials per tot l’oceà Atlàntic però tot i així no era suficient. La sobrepoblació, a més, també tenia greus conseqüències que portaven a grans catàstrofes, com per exemple la contaminació i l’efecte hivernacle ja havien fet que el nivell del mar augmentés 5 metres, inundant ciutats com Los Angeles, Londres, Barcelona i aquí, a Itàlia, la preciosa Venècia ja només es podia veure als mapes.

Veient que la vida a la Terra cada vegada es feia més difícil, molts científics van començar a treballar en el projecte Satèl·lit. Aquest consistia en la creació d’un nou planeta que més tard anomenarien Tageryan pel seu principal creador, el científic rus Robb Tageryan. Aquest planeta era un satèl·lit que triplicava les dimensions de la Terra i garantia als seus habitants una qualitat de vida millor que al planeta blau. L’aire estava completament descontaminat i oxigenat pels grandiosos boscos al voltant de tot el planeta. Els mars nets i plens de vida envoltaven els tres continents del satèl·lit, que eren; Bellanova, Intellega i Misteka.

Aquesta creació es va fer pública l’any 2300, just un any abans de la Tercera Guerra Mundial. L’1 de febrer del 2300 es va començar a vendre viatges cap al planeta Tageryan, però aquest procés era molt car, i només els més privilegiats van ser capaços de pagar grans quantitats per anar-hi a viure. Al 2301, es van començar a fer evidents problemes d’organització al nou planeta, una greu disputa va sorgir entre Rússia i Estats Units sobre la distribució i organització del territori. Amb la finalitat de no destruir el planeta Tageryan, la disputa armada va esclatar a la Terra, fet que va fer que un 75% de la població marxés al nou planeta. La resta, va haver de sobreviure amagant-se en zones no estratègiques.

Avui, any 2334, la situació ja s’ha solucionat, però encara queden habitants a la Terra que no van poder marxar. I aquí estic jo. El meu nom és Markus, tinc 16 i visc amb els meus pares a Roma, a una casa situada al casc antic.

La vida a la Terra és complicada i solitària. Dels meus amics de l’escola només en queden dos, en Leo i la Sansa. A les seves famílies els va passar el mateix que a la meva i no van tenir l’oportunitat de marxar. Tots tres anem a casa d’en Julius, un home vell que ens fa de professor i ens ensenya les coses bàsiques, com per exemple les Lleis de Newton, l’actual teoria de a creació del món, l’arribada alienígena del 2225...

Un dia, jo i els meus amics, ens dirigíem a casa el professor. Hi anàvem una mica abans d’hora perquè teníem la intenció de comprar-nos un gelat a la Piazza Navona i asseure’ns davant de casa del senyor Julius. Sempre que quedàvem allà ens asseiem a prop de la Font dels Quatre Rius ja que ens agradava escoltar el soroll de l’aigua al sortir de la meravellosa escultura que seguia sencera i tant bonica com quan l’havia tallat l’escultor Gian Lorenzzo Bernini el 1651.

Tot de sobte, vam sentir un soroll ensordidor i molta llum va sortir de casa seva. Tots tres, espantats, vam esperar uns segons i tot seguit vam decidir entrar a veure què passava. Vam obrir la porta i vam cridar el nom del professor diverses vegades, però ningú no va contestar. Vam buscar per tota la casa, però no hi vam trobar res d’estrany, fins que vam arribar al pis de dalt. Una porta secreta estava mig oberta i en sortia fum. La vam acabar d’obrir i ens vam quedar bocabadats amb el que vam veure. Hi havia un laboratori molt ben equipat, hi havia de tot, però ni rastre del professor Julius. Llavors, quan estàvem a punt de marxar, la Sansa va trobar una carta que deia:

“Segurament qui trobi aquesta carta serà en Markus, en Leo o la Sansa, bé, vull que llegiu això amb molta atenció.

Com ja sabeu, aquest món és molt injust i a nosaltres ens va tocar la pitjor part, no se’ns va donar l’oportunitat de marxar a un planeta millor i probablement es van oblidar de nosaltres. Hem viscut moments molt durs i hem patit moltes injustícies, però tot sempre té una solució i una part positiva. Vull que aprengueu que mai us heu de rendir ni deixar-vos enganyar.

Durant molts anys he estat estudiant la possibilitat de teletransportació per poder portar-nos a tots al planeta Tageryan, i aquí ho teniu, davant vostre podeu veure el meu èxit. Vull que sapigueu que és totalment segur, ho he provat vàries vegades i totes han funcionat, així que informeu a les vostres famílies i marxeu de la Terra.

Probablement no ens tornem a veure perquè la màquina no és gaire precisa i cada cop que es viatja no t’assegura que vagis al mateix lloc, però en tot cas arribareu al vostre destí.

Espero que ens tornem a trobar,

Julius.

PD: A continuació us deixo les instruccions del funcionament de la màquina. Confio en que ho aconseguireu.”

Semblava que el professor havia trobat una manera de marxar i funcionava, així que vam seguir les seves instruccions amb molt de nerviosisme i al cap d’uns quants dies d’investigar vam arribar a el planeta Tageryan. Ara vivim a Valiris una ciutat del continent Misteka, però mai oblidaré la meva preciosa Roma, amb la meravellosa Fontana Di Trevi i l’espectacular Colisseu Romà, juntament amb tot l’art que envolta cada carrer i cada estàtua aixecada fa milers d’anys.  

FACEBOOK, WHATSAPP, XATS... LES XARXES SOCIALS A INTERNET, UNA NOVA FORMA DE SOLEDAT O L'OBERTURA D'UN NOU MÓN SOCIAL?

Durant molt de temps les xarxes socials han estat motiu de debat perquè algunes persones opinen que és una forma de soledat, tot i que és evident que són una obertura a un nou món social molt més extens, ja que et pots comunicar amb persones que estan molt lluny sense cap mena de problema, i no estàs limitat a relacionar-te només amb la gent del teu entorn.

En primer lloc opino que les xarxes socials afavoreixen 
molt la comunicació ja que pots informar a l’instant a molta gent, i el que és més important, amb molta facilitat. Com per exemple, si vols notificar que recentment el teu fill ha nascut, si ho penges a una xarxa social com el Facebook, tothom n’estarà informat a l’instant. En canvi, antigament, havies d’anar-ho comunicant persona a persona, per tant era una tasca molt més complicada.

També opino que són beneficioses, ja que si tens familiars o amics a l’altre punta del món, us podeu comunicar fàcilment utilitzant aquestes sense haver de desplaçar-vos. Fins i tot amb les noves tecnologies també es poden fer servir aplicacions com Skype o Hangout, a trevés de les quals pots parlar amb gent que és a altres punts del món, cara a cara amb una vídeo-trucada.

Crec que si aquestes no hi fossin la societat és comunicaria amb moltíssima més dificultat, ja que hauríem de recórrer a utilitzar les cartes escrites a mà, que tarden dies en arribar al seu destinatari, per tant, tot seria molt més complicat i lent.

Tot hi que el meu posicionament és que són positives i suposen una obertura a un món social molt extens, crec que s’ha de tenir en compte la utilitat que els hi dónes. Per tant t’has de qüestionar amb quina finalitat les utilitzes i si ho fas correctament, perquè aquestes poden suposar un perill, per exemple, si proporciones informació personal a desconeguts o si et relaciones amb gent que les utilitza amb maldat, ja que és molt fàcil mentir sobre la identitat i enganyar-te.

A més a més, hi ha gent que les utilitza en excés, fet que no és bo, ja que fer servir sempre les xarxes socials fa que t’allunyis de la gent que t’envolta. Com per exemple dues persones que queden per prendre un cafè i parlar una estona, però una està constantment parlant pel mòbil amb un altre amic, això suposa incomunicació entre els que han quedat perquè no dónes l’oportunitat d’intervenir en la conversa i opinar del que estàs parlant.

Per altre banda, hi ha gent que prefereix utilitzar les xarxes socials en comptes de quedar cara a cara, com per exemple, hi ha gent que prefereix quedar amb els seus amics al xat de la Play Station i jugar amb ells des de casa, en lloc de quedar a fora junts i relacionar-se.

En conclusió, opino que les xarxes socials tenen la seva part positiva, però s’han d’utilitzar amb compte i consciència ja també hi ha una part negativa i perillosa. Sí, poden suposar aïllament de les persones amb qui ens solem relacionar diàriament cara a cara, o un perill per a la nostra privacitat.

COMENTARI DE TEXT: EL GAT NEGRE, EDGAR ALLAN POE

El fragment que hem llegit pertany al conte “El gat negre” és d’ Edgat Allan Poe (1809 – 1849), escriptor, poeta, crític i periodista nord-americà, reconegut internacionalment com el mestre universal dels relats curts, en especial de terror i misteri. És un escriptor molt important ja que va ser un dels primers en escriure contes curts als Estats Units. El moviment literari de l’autor és el Romanticisme fosc i la novel·la gòtica, i els seus temes més comuns són la mort i l’enterrament de cadàvers entre altres temes de dol.

“El gat negre” és un conte de terror publicat el 19 d’agost del 1843 al diari Saturday Evening Post de Nova York i actualment forma part del llibre El gat negre i altres relats.

El conte tracta sobre un personatge que, des de la seva cel·la de condemnat, explica la història de l’assassinat de la seva dona. Diu que després de matar el seu antic gat negre, n’adopta un altre que és igual a l’anterior excepte perquè té una taca de color blanc al pit amb la forma d’una forca, fet que li causa malsons. Té el desig de matar-lo però el frena la por que aquest li causa i també perquè li recorda a l’antic gat negre. Alimentat per la fúria que l’animal li causa, un dia, mentre baixa les escales per anar al soterrani, el gat se li posa enmig de les cames i quasi el fa caure. Llavors ja no pot aguantar-se més i agafa una destral i l’intenta matar però la seva dona ho impedeix, fet que li causa encara més fúria, i acte seguit li clava la destral al cap de la dona. Després pensa possibles llocs per amagar el cos, fins que es decideix a emparedar-la al soterrani de la casa.

El tema d’aquesta història és el crim, ja que sempre està en la ment de protagonista. També un altre tema seria la por, ja que és el que sent l’home envers el gat i també l’atmosfera de tota la història és de por. Un altre tema és la crueltat, perquè l’home després de matar la seva dona no té cap remordiment i tampoc sent culpa o tristesa. El to d’aquest relat és macabre i fosc pels pensaments malèvols del protagonista i també adopta un to trist i tràgic típic de les històries de terror.

En aquest cas no podem comentar l’estructura del text ja que el que hem llegit és només el nus d’un conte. El clímax d’aquest fragment es troba a la part en que l’home intenta matar al seu gat utilitzant una destral però finalment acaba amb la vida de la seva muller.

En aquest text l’autor ha utilitzat l’ús de paraules com per exemple monstre, bèstia, mort, crim... Perquè aportin un aspecte més malèvol a la història. En el cas del segon gat, que és de color negre amb una taca blanca, podem deduir que fa referència al mal i el blanc a la puresa. També podríem interpretar la taca blanca amb forma de forca com una predicció del que li espera a l’assassí, ja que explica la història des d’una cel·la i també diu que està condemnat a mort, i a aquests els pengen en forques durant l’època històrica en que va viure l’autor. En algunes ocasions, el narrador s’ha dirigit al lector per cridar més l’atenció d’aquest, com per exemple, “el lector recordarà que aquella taca...”.

El nivell lingüístic és estàndard i el vocabulari l’he pogut entendre bé. Es fa ús d’exclamacions i onomatopeies. També és abundant l’adjectivació i camp semàntic del mal.

El personatge principal és el narrador, un narrador protagonista, que ens explica la seva història en primera persona. És un personatge rodó, ja que evoluciona al llarg de la història i hi ha canvis evidents en el seu estat anímic. La caracterització és indirecte, perquè interpretem la seva personalitat a través de les seves accions i reflexions. Podem definir-lo com una persona macabre i de sang freda ja que després d’assassinar la seva dona no se sent culpable, se sent més tranquil perquè també desapareix el gat negre. També té una mica de por perquè li té respecte al segon gat perquè li recorda a l’anterior. L’espai on passen els fets és a la cel·la, des de on ens explica la història i al soterrani on empareda la seva dona. Els llocs tenen un aspecte fosc i macabre.

La meva conclusió sobre el relat és que l’autor intenta transmetre al públic que l’home pot ser molt cruel i pot tenir molta sang freda. També opino que el personatge principal és un senyor amb molt d’odi, però a la vegada té por del monstre encara que al final és ell el que es torna una bèstia. També crec que l’home se sent identificat amb el segon gat, per això veu la taca blanca del seu pit com una forca, perquè és una predicció del que li passarà després d’haver matat el seu primer gat.

En relació amb “La mà dissecada” tenen en comú l’ambient de terror, però els personatges són molt diferents. En Pierre , de “La mà dissecada”, era més irònic i alegre, i el de “El gat negre”és més negatiu i malvat, i creu que tot conspira contra ell, per això acaba assassinant la seva dona. M’ha cridat molt més l’atenció “El gat negre”, a causa del pensament macabre del personatge principal. 

MIDNIGHT CITY

En 1ª Persona:

Aquell dia no em vaig aixecar aviat ja que era estiu. M’estava fent l’esmorzar quan, de sobte, algú va trucar a la porta i com que no hi havia els meus pares, vaig anar a mirar qui era. Em va sorprendre veure un senyor que no coneixia. Aquest em deia que volia parlar amb mi, encuriosit el vaig deixar entrar. No tenia pinta de ser un lladre, ja que em parlava d’un lloc molt interessant on els nens hi podien anar a jugar durant l’estiu, però jo m’hi vaig negar i de sobte unes persones amb uniforme van aparèixer i em van agafar per fer-me entrar a un cotxe.

Em vaig quedar tot el camí callat. Tenia molta por del que aquella gent em volia fer, passarien unes hores fins que els meus pares s’adonessin que havia desaparegut. Vam arribar a una església i agafant-me pel braç em van fer entrar a una sala on hi havia molts nens que feien activitats estranyes. Un noi estava fent un Rubik sense utilitzar les mans, una noia escollia les formes que un altre pensava, una nena canviava la freqüència d’una televisió amb la ment, etc. El senyor em va asseure a una cadira lliure i em va preguntar sobre l’incident que havia passat feia unes setmanes, quan m’havia enfadat amb el meu pare i de sobte el cotxe de la veïna es va engegar i va anar carrer avall. Ell em va dir que havia sigut culpa meva, i que m’ensenyaria a controlar-ho, però només si jo em quedava allà.

Es va fer de nit i trobava a faltar els meus pares, com tots els altres que eren allà atrapats, així que vam planejar escapar-nos. Vam utilitzar el nostres poders per obrir les portes i sortir corrents pel bosc que rodejava l’edifici. Vam córrer tot el que vam poder; el sentiment de llibertat ens impedia aturar-nos, i no va transcórrer molt de temps fins que els homes amb uniforme ens van començar a perseguir, encara que nosaltres teníem els nostres poders a favor. Vam aconseguir apagar les llanternes així se’ls va fer més difícil atrapar-nos. Quan ja els vam haver despistat vam seguir tota la nit caminant fins que vam trobar una fàbrica abandonada. Estàvem esgotats, però ens sentíem feliços així que ens vam posar a jugar i també a practicar amb els nostres poders. També vam inspeccionar l’edifici i vam trobar un lloc meravellós, el terrat. Des d’allà dalt es podia veure tota la ciutat sencera. Les vistes eren fantàstiques. Ens vam quedar tots junts allà dalt observant com s’amagava el sol darrere dels edificis. Finalment ens sentíem lliures i més poderosos que mai, ja ningú ens podia separar.

En 3ª Persona Omniscient:

Els agents del CINC, Centre d’Investigació de Noves Capacitats, ja feia dies que havien rebut notícies d’un possible cas de noi amb capacitats extraordinàries. Una senyora els va informar que sospitava del fill dels seus veïns, ja que aquest estava jugant al carrer de casa seva, es va enfadar amb el seu pare i sorprenentment un cotxe es va engegar i va anar carrer avall. Perquè no es produïssin més incidents, els agents del centre i el senyor Jeroni, el cap del projecte, van anar a buscar el noi per portar-lo a l’església on es duia a terme tot el procés d’investigació. El nen, que es deia Ron, s’hi va resistir però van aconseguir pujar-lo al cotxe per anar a l’església on li van ensenyar tot el que podia fer i no sabia, i totes les habilitats sorprenents que els seus nous companys havien après. A en Jeroni li agradava molt la seva feina ja que era molt bon científic, però ell sabia que als nens no els agradava estar tancats com unes rates de laboratori, encara que  ho havia de fer, representaven un perill per a la societat si ningú els ensenyava a controlar els seus poders.

Aquella mateixa nit, quan en Ron va arribar a l’habitació amb els seus nous companys, estava molt nerviós. Es va estirar al llit encara que no podia dormir. No tenia por, però no li agradava la idea d’estar separat dels seus pares. Els trobava a faltar i temia que els homes que l’havien segrestat li fessin alguna cosa dolenta. Així que es va posar a parlar amb els seus companys d’habitació, i van reunir valor per sortir d’aquella presó fos com fos. Van esbotzar portes i tot el que va fer falta per sortir i escapar-se corrents al bosc en el que es trobava amagat l’edifici. Els agents no van tardar molt en adonar-se que s’havien escapat i els van perseguir pel bosc, però ells van fer servir els poders per apagar les seves llanternes i fer que els costés més seguir-los.

Unes hores després, tots es trobaven molt esgotats quan van veure a l’horitzó un edifici abandonat, i amb les últimes forces que els quedaven, van anar-hi el més ràpid que van poder. Allà van descansar una estona fins que es va fer de dia i van passar el dia jugant i practicant el que podien fer amb els seus poders. Estaven tots molt feliços ja que des de feia molt de temps no s’havien sentit tan lliures i alegres com en aquell moment. El cel es començava a enfosquir quan van decidir investigar més a fons l’edifici. Van arribar a un terrat. Les vistes eren espectaculars, es podia veure la ciutat sencera. Se sentien poderosos, com si des d’allà dalt fossin els amos de cada secret que s’hi amagava, des dels carrers més transitats fins als suburbis on no es veia ni un gat. I allà es van quedar tots junts observant com el sol desapareixia entre els grans edificis de la ciutat, la qual havien enyorat durant tant de temps. 

COMENTARI DE TEXT: LA MÀ DISSECADA, GUY DE MAUPASSANT

“La mà dissecada” és un text narratiu de Guy De Maupassant (1850 – 1893), un escriptor francès nascut a Normandia (França), que és reconegut com un dels grans mestres de relats breus de la literatura universal i un gran escriptor de contes d’horror. Les seves obres literàries s’ubiquen a finals del Realisme i a començaments del naturalisme.

“La mà dissecada” és un conte d’horror que es va publicar originalment al 1875, va ser un dels primers. Actualment, forma part del llibre La tomba i altres contes d’horror.

“La mà dissecada” és un conte que tracta sobre un home, Pierre, que aconsegueix una mà dissecada que pertanyia a un criminal ajusticiat al 1736 per haver matat la seva dona i el capellà que els havia casat, i a més per assaltar unes 30 persones. En Pierre decideix penjar la mà al picaporta de casa seva, però el propietari li demana que la tregui i tot seguit ell la col·loca a la seva habitació, i aquella mateixa nit en Pierre és atacat, però tot i que sobreviu, perd la raó, es creu perseguit per un espectre. Llavors l’ingressen a un hospici i allà mor. El seu amic és el que s’encarrega d’enterrar-lo a Normandia on, curiosament, mentre buscaven un espai buit on deixar el cos d’en Pierre, desenterren un home al qual li falta una mà.

La idea principal és la mà dissecada ja que tota la història gira entorn a aquesta. Tot i que la mà és un element fantàstic del conte, l’autor s’ha basat en uns fets autobiogràfics ja que Maupassant es va inspirar en la mà dissecada que tenia a l’habitació, igual que el protagonista del conte la mateixa nit en que l’ataquen. La mà dissecada de Maupassant era propietat del poeta anglès Algernon Swinburne (1837-1909) i no se sap si l’anglès li havia regalat a Maupassant o ell la va comprar a una revenda del mobiliari de la casa de Swinburne.

El to del text al principi és irònic, alegre i informal quan en Pierre apareix a la reunió amb els seus amics i fan broma de la mà, com per exemple quan el protagonista la presenta com un amic criminal. També té un to fantàstic ja que la mà és un element de ficció dins d’un món real. En el moment que Pierre està parlant amb el propietari de casa seva hi veiem un to prepotent i també irònic. Al final de la història desapareix el to irònic i trobem l’ambient típic de les històries de terror, un to misteriós i tràgic, ja que en Pierre es atacat per algú que no se sap qui és i poc després mor.

La intenció de l’autor és moralitzant ja que hi ha una venjança per part de la mà després que Pierre és rigués d’ella i del seu propietari.

Si parlem de l’estructura d’aquest text narratiu podem observar que l’externa del paràgrafs no és la mateixa que l’estructura interna, i constatem que el plantejament va des de “Ara fa uns vuit mesos” fins a “I cadascú tornà a casa seva” ja que és la presentació de la mà als seus amics a la reunió. El nus comença a “L’endemà, vaig anar a casa d’en Pierre” i acaba a “Es creia perseguit per un espectre”, i és aquí on succeeixen tots els fets, l’amic que visita a en Pierre a casa seva, l’atac de la mà a la nit i el principi de deliri d’en Pierre. El desenllaç s’inicia a “Un dia em van venir a buscar urgentment” i finalment acaba a “De qui havíem pertorbat la sepultura” perquè és aquí on finalment en Pierre empitjora considerablement, mor i l’amic s’ha d’encarregar d’enterrar-lo.

En aquest text hem pogut identificar una dita durant la reunió que és “Qui ha matat, matarà”, amb el que es volen referir que el criminal propietari de la mà podria tornar a fer mal a algú. També hem trobat figures literàries com la sinestèsia “La mà pudia a malvat”on es juga amb els sentits no coincidents. Hi ha un comparació, “Com un huracà”, quan en Pierre va entrar molt ràpidament a l’habitació on  tots els amics; una personificació de la mà dissecada ja que cobra vida i adquireix capacitats animades per venjar-se de Pierre; i també una metonímia perquè hi ha una relació amb la mà dissecada que representa al criminal.

El nivell lingüístic del text és registre col·loquial al principi de la història quan estan tots reunits, ja que és un tractament de confiança entre amics, s’utilitzen exclamacions com per exemple “I doncs!”, es fa servir la dita “Qui mata, matarà” i és un diàleg espontani. I també es fa us d’un registre estàndard quan l’autor introdueix al text uns fragments d’un diari que informen sobre l’incident.

El personatge principal és Pierre, un noi molt atrevit i que no temia a res, també és irrespectuós amb el tema de la mort ja que se’l pren amb broma, i sovint fa servir la ironia. És un personatge rodó, és a dir, evoluciona al llarg de la història. El personatge antagonista és el criminal, un home que va ser ajusticiat el 1736 per haver matat la seva dona, el capellà que els havia casat i per assaltar a viatgers i monjos. Aquest és representat a la història a través de la mà dissecada, una part del seu cos amb una personificació que es venja de Pierre, el qual l’ha usat com a picaporta. El personatge secundari, el narrador testimoni, és un bon amic de Pierre ja que el visita cada dia mentre ell é a l’hospici, també és molt respectuós i responsable, és ell el que s’encarrega que Pierre sigui enterrat; i el senyor Bonvin, el criat d’en Pierre, és un home temorós i preocupat pel seu amo. La caracterització dels personatges és indirecta, ja que a partir dels actes que aquests fan i les decisions que prenen tenim una idea de com són.

El narrador és testimoni ja que el qui ens explica la història és un personatge, l’amic de Pierre. El temps és lineal, és a dir, els fets estan ordenats cronològicament, i el ritme de la narració és ràpid perquè hi ha molta acció i la característica és que les frases són curtes i hi ha molts signes de puntuació com per exemple “Al cap d’una hora... pàl·lid i tremolós.”. També hi ha un flashback perquè el narrador ens explica uns fets que ja han succeït fa un temps “Ara ja fa uns vuit mesos...”.

Hi ha quatre espais diferents: la casa del propietari de la festa, la casa de Pierre, el cementiri on enterren Pierre i la casa del narrador. El lloc on succeeixen els fets és a París perquè al final de la història l’amic de Pierre, després d’enterrar-lo, cita “I vaig reprendre la ruta cap a París”, i també ho suposem perquè és on vivia l’autor. També hi ha alguns fets que passen a Normandia, França, com l’enterrament d’en Pierre. L’època històrica on passen és el segle XIX, perquè hi podem veure que la gent intel·lectual es reuneix, com en aquella època. L’ambient al principi de la història és alegre i de festa, mentre està amb els amics, després és terrorífic i de misteri durant l’atac de la mà, i al final hi ha un ambient tràgic ja que en Pierre mor i l’han d’enterrar.

La meva conclusió sobre aquest text és que l’autor té relació amb  Pierre, ja que introdueix a la història la mà dissecada que ell tenia a l’habitació igual que el personatge principal, i també perquè Maupassant va patir sífilis, una malaltia de transmissió sexual que va provocar que delirés de la mateixa manera que Pierre al ser atacat a la seva habitació.

També he trobat que a la història hi ha una lliçó moralitzadora: no es juga amb la mort, ni se n’ha de fer broma, però tot hi així Pierre es riu de la mà dissecada al col·locar-la com a picaporta de casa seva i fa broma del seu amo, i com a càstig la nit següent és atacat a la seva habitació.