MIDNIGHT CITY

En 1ª Persona:

Aquell dia no em vaig aixecar aviat ja que era estiu. M’estava fent l’esmorzar quan, de sobte, algú va trucar a la porta i com que no hi havia els meus pares, vaig anar a mirar qui era. Em va sorprendre veure un senyor que no coneixia. Aquest em deia que volia parlar amb mi, encuriosit el vaig deixar entrar. No tenia pinta de ser un lladre, ja que em parlava d’un lloc molt interessant on els nens hi podien anar a jugar durant l’estiu, però jo m’hi vaig negar i de sobte unes persones amb uniforme van aparèixer i em van agafar per fer-me entrar a un cotxe.

Em vaig quedar tot el camí callat. Tenia molta por del que aquella gent em volia fer, passarien unes hores fins que els meus pares s’adonessin que havia desaparegut. Vam arribar a una església i agafant-me pel braç em van fer entrar a una sala on hi havia molts nens que feien activitats estranyes. Un noi estava fent un Rubik sense utilitzar les mans, una noia escollia les formes que un altre pensava, una nena canviava la freqüència d’una televisió amb la ment, etc. El senyor em va asseure a una cadira lliure i em va preguntar sobre l’incident que havia passat feia unes setmanes, quan m’havia enfadat amb el meu pare i de sobte el cotxe de la veïna es va engegar i va anar carrer avall. Ell em va dir que havia sigut culpa meva, i que m’ensenyaria a controlar-ho, però només si jo em quedava allà.

Es va fer de nit i trobava a faltar els meus pares, com tots els altres que eren allà atrapats, així que vam planejar escapar-nos. Vam utilitzar el nostres poders per obrir les portes i sortir corrents pel bosc que rodejava l’edifici. Vam córrer tot el que vam poder; el sentiment de llibertat ens impedia aturar-nos, i no va transcórrer molt de temps fins que els homes amb uniforme ens van començar a perseguir, encara que nosaltres teníem els nostres poders a favor. Vam aconseguir apagar les llanternes així se’ls va fer més difícil atrapar-nos. Quan ja els vam haver despistat vam seguir tota la nit caminant fins que vam trobar una fàbrica abandonada. Estàvem esgotats, però ens sentíem feliços així que ens vam posar a jugar i també a practicar amb els nostres poders. També vam inspeccionar l’edifici i vam trobar un lloc meravellós, el terrat. Des d’allà dalt es podia veure tota la ciutat sencera. Les vistes eren fantàstiques. Ens vam quedar tots junts allà dalt observant com s’amagava el sol darrere dels edificis. Finalment ens sentíem lliures i més poderosos que mai, ja ningú ens podia separar.

En 3ª Persona Omniscient:

Els agents del CINC, Centre d’Investigació de Noves Capacitats, ja feia dies que havien rebut notícies d’un possible cas de noi amb capacitats extraordinàries. Una senyora els va informar que sospitava del fill dels seus veïns, ja que aquest estava jugant al carrer de casa seva, es va enfadar amb el seu pare i sorprenentment un cotxe es va engegar i va anar carrer avall. Perquè no es produïssin més incidents, els agents del centre i el senyor Jeroni, el cap del projecte, van anar a buscar el noi per portar-lo a l’església on es duia a terme tot el procés d’investigació. El nen, que es deia Ron, s’hi va resistir però van aconseguir pujar-lo al cotxe per anar a l’església on li van ensenyar tot el que podia fer i no sabia, i totes les habilitats sorprenents que els seus nous companys havien après. A en Jeroni li agradava molt la seva feina ja que era molt bon científic, però ell sabia que als nens no els agradava estar tancats com unes rates de laboratori, encara que  ho havia de fer, representaven un perill per a la societat si ningú els ensenyava a controlar els seus poders.

Aquella mateixa nit, quan en Ron va arribar a l’habitació amb els seus nous companys, estava molt nerviós. Es va estirar al llit encara que no podia dormir. No tenia por, però no li agradava la idea d’estar separat dels seus pares. Els trobava a faltar i temia que els homes que l’havien segrestat li fessin alguna cosa dolenta. Així que es va posar a parlar amb els seus companys d’habitació, i van reunir valor per sortir d’aquella presó fos com fos. Van esbotzar portes i tot el que va fer falta per sortir i escapar-se corrents al bosc en el que es trobava amagat l’edifici. Els agents no van tardar molt en adonar-se que s’havien escapat i els van perseguir pel bosc, però ells van fer servir els poders per apagar les seves llanternes i fer que els costés més seguir-los.

Unes hores després, tots es trobaven molt esgotats quan van veure a l’horitzó un edifici abandonat, i amb les últimes forces que els quedaven, van anar-hi el més ràpid que van poder. Allà van descansar una estona fins que es va fer de dia i van passar el dia jugant i practicant el que podien fer amb els seus poders. Estaven tots molt feliços ja que des de feia molt de temps no s’havien sentit tan lliures i alegres com en aquell moment. El cel es començava a enfosquir quan van decidir investigar més a fons l’edifici. Van arribar a un terrat. Les vistes eren espectaculars, es podia veure la ciutat sencera. Se sentien poderosos, com si des d’allà dalt fossin els amos de cada secret que s’hi amagava, des dels carrers més transitats fins als suburbis on no es veia ni un gat. I allà es van quedar tots junts observant com el sol desapareixia entre els grans edificis de la ciutat, la qual havien enyorat durant tant de temps.