ROMA, ANY 2334

Roma, una ciutat que antigament havia estat un centre turístic conegut arreu del món, ara ha quedat gairebé deserta. El casc antic que solia estar infestat de gent ara s’hi pot passejar tranquil·lament, de petites botiguetes turístiques ja no se’n veuen ni una i de bars i restaurants només n’hi quedem sis o set en total, que resisteixen gràcies a als pocs que encara hi vivim, i també per les fortes inversions dels amos.

Tot va començar l’any 2150 quan un problema es va començar a fer evident  a la Terra, la sobrepoblació humana. Els pobles s’havien convertit en ciutats i les ciutats havien augmentat per tres les seves dimensions. Llocs com Nova York ja superava el quinze mil milions d’habitants i París ja havia arribat als onze mil milions. Molts governs intentaven trobar solucions a aquest problema. El 2250 Anglaterra ja havia creat 10 illes artificials per tot l’oceà Atlàntic però tot i així no era suficient. La sobrepoblació, a més, també tenia greus conseqüències que portaven a grans catàstrofes, com per exemple la contaminació i l’efecte hivernacle ja havien fet que el nivell del mar augmentés 5 metres, inundant ciutats com Los Angeles, Londres, Barcelona i aquí, a Itàlia, la preciosa Venècia ja només es podia veure als mapes.

Veient que la vida a la Terra cada vegada es feia més difícil, molts científics van començar a treballar en el projecte Satèl·lit. Aquest consistia en la creació d’un nou planeta que més tard anomenarien Tageryan pel seu principal creador, el científic rus Robb Tageryan. Aquest planeta era un satèl·lit que triplicava les dimensions de la Terra i garantia als seus habitants una qualitat de vida millor que al planeta blau. L’aire estava completament descontaminat i oxigenat pels grandiosos boscos al voltant de tot el planeta. Els mars nets i plens de vida envoltaven els tres continents del satèl·lit, que eren; Bellanova, Intellega i Misteka.

Aquesta creació es va fer pública l’any 2300, just un any abans de la Tercera Guerra Mundial. L’1 de febrer del 2300 es va començar a vendre viatges cap al planeta Tageryan, però aquest procés era molt car, i només els més privilegiats van ser capaços de pagar grans quantitats per anar-hi a viure. Al 2301, es van començar a fer evidents problemes d’organització al nou planeta, una greu disputa va sorgir entre Rússia i Estats Units sobre la distribució i organització del territori. Amb la finalitat de no destruir el planeta Tageryan, la disputa armada va esclatar a la Terra, fet que va fer que un 75% de la població marxés al nou planeta. La resta, va haver de sobreviure amagant-se en zones no estratègiques.

Avui, any 2334, la situació ja s’ha solucionat, però encara queden habitants a la Terra que no van poder marxar. I aquí estic jo. El meu nom és Markus, tinc 16 i visc amb els meus pares a Roma, a una casa situada al casc antic.

La vida a la Terra és complicada i solitària. Dels meus amics de l’escola només en queden dos, en Leo i la Sansa. A les seves famílies els va passar el mateix que a la meva i no van tenir l’oportunitat de marxar. Tots tres anem a casa d’en Julius, un home vell que ens fa de professor i ens ensenya les coses bàsiques, com per exemple les Lleis de Newton, l’actual teoria de a creació del món, l’arribada alienígena del 2225...

Un dia, jo i els meus amics, ens dirigíem a casa el professor. Hi anàvem una mica abans d’hora perquè teníem la intenció de comprar-nos un gelat a la Piazza Navona i asseure’ns davant de casa del senyor Julius. Sempre que quedàvem allà ens asseiem a prop de la Font dels Quatre Rius ja que ens agradava escoltar el soroll de l’aigua al sortir de la meravellosa escultura que seguia sencera i tant bonica com quan l’havia tallat l’escultor Gian Lorenzzo Bernini el 1651.

Tot de sobte, vam sentir un soroll ensordidor i molta llum va sortir de casa seva. Tots tres, espantats, vam esperar uns segons i tot seguit vam decidir entrar a veure què passava. Vam obrir la porta i vam cridar el nom del professor diverses vegades, però ningú no va contestar. Vam buscar per tota la casa, però no hi vam trobar res d’estrany, fins que vam arribar al pis de dalt. Una porta secreta estava mig oberta i en sortia fum. La vam acabar d’obrir i ens vam quedar bocabadats amb el que vam veure. Hi havia un laboratori molt ben equipat, hi havia de tot, però ni rastre del professor Julius. Llavors, quan estàvem a punt de marxar, la Sansa va trobar una carta que deia:

“Segurament qui trobi aquesta carta serà en Markus, en Leo o la Sansa, bé, vull que llegiu això amb molta atenció.

Com ja sabeu, aquest món és molt injust i a nosaltres ens va tocar la pitjor part, no se’ns va donar l’oportunitat de marxar a un planeta millor i probablement es van oblidar de nosaltres. Hem viscut moments molt durs i hem patit moltes injustícies, però tot sempre té una solució i una part positiva. Vull que aprengueu que mai us heu de rendir ni deixar-vos enganyar.

Durant molts anys he estat estudiant la possibilitat de teletransportació per poder portar-nos a tots al planeta Tageryan, i aquí ho teniu, davant vostre podeu veure el meu èxit. Vull que sapigueu que és totalment segur, ho he provat vàries vegades i totes han funcionat, així que informeu a les vostres famílies i marxeu de la Terra.

Probablement no ens tornem a veure perquè la màquina no és gaire precisa i cada cop que es viatja no t’assegura que vagis al mateix lloc, però en tot cas arribareu al vostre destí.

Espero que ens tornem a trobar,

Julius.

PD: A continuació us deixo les instruccions del funcionament de la màquina. Confio en que ho aconseguireu.”

Semblava que el professor havia trobat una manera de marxar i funcionava, així que vam seguir les seves instruccions amb molt de nerviosisme i al cap d’uns quants dies d’investigar vam arribar a el planeta Tageryan. Ara vivim a Valiris una ciutat del continent Misteka, però mai oblidaré la meva preciosa Roma, amb la meravellosa Fontana Di Trevi i l’espectacular Colisseu Romà, juntament amb tot l’art que envolta cada carrer i cada estàtua aixecada fa milers d’anys.